NEN

Síntesi de la conversa de pares i mares del 29.11.13

Posted on Updated on

fotophotophoto-2

Converses de pares i mares a GPS, Educació.

Les manifestacions de les dificultats dins  l’aprenentatge en l’època  actual; desmotivació, TDAH, dislèxia….

Per aprendre cal que es donin una sèrie de condicions i cada alumne respondrà d’una manera singular a aquestes situacions. En aquestes condicions  el vincle pedagògic és fonamental. Quina és la modalitat de vincle actualment?. Ens arriba un constant bombardeig de  l’existència d’un alt malestar en el sistema educatiu. Els mestres desmotivats, o sense recursos, manca de formació del professorat…; els alumnes desmotivats, comportaments disconformes, hiperactivats, des regulats….

Per què? Quins són els factors? Com afecten els nostres fills? Què tenim nosaltres a fer, com a pares?

Les  manifestacions de les dificultats en l’aprenentatge són una resposta singular, però cal tenir en compte totes les condicions fonamentals perquè  l’aprenentatge sigui possible, i així pensar propostes.

La conversa s’inicia amb una definició possible d’aprendre. L’aprenentatge l’entenem com el procés en què el subjecte identifica quelcom que se li presenta des de fora, com un contingut, una informació…  Aquesta identificació és possible sempre i quan sigui útil per ell. D’aquí el subjecte extrau unes representacions que passarien a ser significades. En un segon moment es donaria una producció, una construcció que implica una modificació de la representació inicial.

S’apunta al fet de que es podria dir que l’aprenentatge és una operació innata a l’ésser humà, que els nens i nenes aprenen de forma natural. Sabem  que l’aprenentatge és un fet cultural , i és important que la cultura no bloquegi el procés. Destacant que aquest procés ha de servir per poder donar sentit al món que ens envolta, comprendre l’entorn estrany i nou de manera individual i singular.

A la conversa es transmet també, la idea de què és important no bloquejar  la curiositat per aprendre. En el moment actual, l’exigència per l’èxit,  la importància de la rapidesa (en el menor temps possible, i passar a realitzar una altra activitat), l’homogeneïtzació (per a tots i totes, a efectes de la igualtat), la prevalença dels resultats; tot això, a vegades té l’efecte de bloqueig l’aprenentatge.

Ens  vàrem preguntar per què?. Vàrem pensar que era fonamental tenir en compte els elements que es posen joc en el procés per aprendre. Una participant explica com a la seva filla de 7 anys li demanen uns resultats esperats en la lectura, com que no  es donen les  expectatives  en  el decurs d’un temps ha empitjorat fins al punt que ara no vol llegir res.

A la taula sorgeix la idea de què la Institució educativa ha fabricat un problema d’aprenentatge amb aquesta alumna. Diferents intervencions apunten a la necessitat de respectar el temps i la preparació de cada alumne/a.

S’explica com en el sistema Finlandès la introducció a la lectura  té en compte el moment maduratiu dels infants i per això s’inicia a l’edat de  7 anys  i no abans.

Els participants destaquem la importància del vincle entre qui ensenya i l’alumne, “depèn molt del mestre”. La  importància de desitjar que aprengui, que faci, que conegui, que es satisfaci  d’una nova incorporació. Un mestre que pot fer això pot transmetre el desig per la cultura. Sabem que si això no hi és, és molt difícil que l’alumne aprengui.

També es parla de la confiança. Que el mestre/a confiï en que sigui qui sigui l’alumne pot aprendre, és  clau per què sigui possible aquest fet . Per què  de vegades  no confiem amb els alumnes? Es parla de la diferència entre algunes experiències desenvolupades en la primària on  ja comencen a  bloquejar-se coses i en l’ESO ja es fa imminent. Permetre el joc dirigit, la creació.

Un altre element del què vam parlar va ser el temps. Donar el temps necessari i saber que quasi mai és el mateix per tothom. Certament hi ha límits, l’entorn escolar no pot atendre la singularitat totalment, però tenir-ho en compte ja té efectes. També es va parlar de la importància d’ experimentar plaer en el procés d’aprenentatge. Ha de ser  gratificant. Si és útil i té valor, se’ns dubte serà satisfactori, perquè tindrà sentit. Algunes mares apunten a com els pares estem preocupats per l’èxit social del nostres fills, ens preocupa que quedin d’alguna manera exclosos i per això sovint no podem esperar.

És important també que l’espai sigui estètic, sigui acollidor, que transmeti la importància d’allò que es duu a terme allí. La nostra societat té cura més d’un centre comercial que d’una escola, tots podem imaginar els barracons escolars, però “ens podem imaginar els barracons Corte Inglés?”.

Hi ha altres elements que van sorgir, el fracàs, l’equivocació, l’error. Poder acceptar i manegar-se amb l’error en el treball, això permet treballar, aprendre. Experimentar i equivocar-se, és clau per  poder aprendre de les errades que un fa.

En aquest sentit vàrem parlar de la riquesa de la utilització de diferents  metodologies  com a recursos per afavorir i potenciar l’aprenentatge. Però no podem  confondre la riquesa d’un recurs amb el fet  fonamental de què cal  aprendre.

Sorgeix aleshores el tema del sistema educatiu com a fonamental, el professor ha de conèixer les operacions d’aprendre, saber tractar pedagògicament els alumnes.  Aleshores es considera clau  la formació del professorat. Es parla de l’experiència a Holanda on els professors han d’obtenir la capacitació pedagògica , no només cal saber de l’assignatura si no és necessari conèixer les operacions i condicions singulars del procés pedagògic. També es va   parlar de la formació a Finlàndia.

Per finalitzar es va apuntar la importància de l’àmbit familiar  i de com s’estableix un diàleg entre l’escola i la família? Aquest tema  pot ser una nova conversa.

Si no es donen tots  aquests elements a l’escola i a casa , és molt difícil que l’alumne pugui fer el seu recorregut en l’aprenentatge. Com a resposta  cada alumne de manera singular   ens diu que NO….. ; així ens dirà que alguna cosa en la situació per aprendre no va.

Això són les manifestacions que alguna cosa  no funciona, no va. Manifestacions de les dificultats per establir i donar-se una bona situació d’aprenentatge. Tots els elements que hem anomenat estan implicats i per tant s’han de treballar conjuntament.

GPS, Educació aborda les dificultats per aprendre des d’ aquest enfocament, no és un alumne amb dèficit sinò una situació que cal abordar . 

Rosa Antolín i Pilar Verdeguer

Anuncis

GPS,EDUCACIÓ COMPARTEIX REFLEXIÓ SOBRE “LO QUE SABEN LOS NIÑOS”…

Posted on Updated on

Uns apunts de les XII jornades de la Diagonal Hispanohablante Nueva red Cereda, divendres 8 de Novembre

 “Lo que saben los niños”

El nen  sap  ..y són els altres que venim a ensenyar. Es tractaria de conduir l’alumne en aquest entorn desconegut que és la realitat. Per poder acompanyar en aquesta tasca prenem el que el nen ens porta: una història familiar, les seves preguntes, les seves imatges…

Si agafem  les paraules  de  Jacques-Alain Miller, es tractaria: “de llevar al sujeto, al niño, a jugar la partida con  las cartas que le han distribuido” [1]

GPS,Educació va assistir a dites jornades i vol compartir algunes notes que contribueixen a enriquir la feina pedagògica i altres , articulant el treball que ens ocupa.

Enllaçant amb el darrer text de la nostra pàgina  quan senyalàvem : “Com aprenem?, els nens i nenes, els joves, les joves, tenen alguna cosa a dir.”

Des de l’inici de la jornada s’indiquen dos elements claus: “cal escoltar al nen”, això vol dir donar-li la paraula, i l’altre “no ho sabem tot sobre el nen” hi ha quelcom que no podem saber.

Aquestes observacions ens senyalen  allò fonamental d’una posició, la del professional,  que permet:

  • Donar al nen un lloc de responsabilitat i per tant de respecte. En l’acte educatiu significarà tenir en compte les seves eleccions.
  • No saber-ho tot ens permet preguntar i així  possibilitar noves respostes, nous llocs, noves formes de fer per aquest nen o nena, el/la jove…

Altre punt clau va estar la manifestació del  treball conjunt dels professionals com a equip, aquesta situació es va repetir en les tres presentacions. Un treball de grup, de col·laboració de diferents disciplines fan possible  continuar una intervenció dins de qualsevol àmbit. En l’acte d’aprendre d’un subjecte és fonamental l’acompanyament, i en aquesta funció  l’equip de professionals fa de guia, realitzant un treball amb un objectiu comú. Es va fer referència a la “práctica entre varios” [2], dins la qual el punt de partida seria  el mateix nen, subjecte i la pròpia institució que l’acull.

Aquesta pràctica distingeix tres eixos fonamentals: 1-La responsabilitat de cada professional, en relació al propi desig subjectiu, no només per la disciplina que representa. 2- La funció de cadascú dels professionals que preservi un cert saber no dominant respecte als altres membres de l’equip. Això permet objectivar la pròpia intervenció dirigida al camp de treball ,i així  el  nen, nena… pot elaborar el seu propi saber. 3- Es parla del saber “exposat” al grup de treball institucional, seria un saber real, no suposat.

Si reprenem la cita inicial ,entenem per acompanyar al nen a jugar la partida, el que metafòricament tractaria de que davant l’arribada al món d’un ésser nou, tenim  la responsabilitat de presentar-li la realitat que ens envolta. Si continuem amb la metàfora, ajudar a jugar la partida segons les cartes que s’han distribuït, ho entenem com el condicionament de la singularitat de cadascú. Això instaura un compromís de  transmissió en cada cas diferent, i par tant particular en cada situació.

Davant les  diverses situacions pensem en diverses responsabilitats la de cada professional en el seu camp de treball  i la del propi subjecte protagonista del seu acte educatiu . Decodificar la realitat que envolta hauria de ser tasca de tots .

Sabem que es necessita d’uns altres que ens mostren allò  que sembla ser un real on s’ha de conviure, i és el llenguatge la màgica eina que ens a habilitat a tant meritori objectiu, coneixent els seu límits.

En aquesta línea  ressaltem com la psicoanàlis, ens indica que dins del “No tot” hi ha però, una oportunitat de construcció, no tot ho coneixem del món i per tant no tot sabem del subjecte que ve a  habitar-ho.

Una posició dels adults transmissors “no complerta” en els aprenentatges, fa possible obrir noves oportunitats per conèixer aquesta realitat. La modalitat d’accés serà singular a cada alumne, i és en aquest punt on GPS,Educació es pregunta per les condicions en cada cas.

Pilar Verdeguer y Rosa Antolín


[1] Lo que el niño sabe . Jacques –Alain Miller.Editorial. Carretel. Nº11

[2] Antonio Di Ciaccia. A propósito de la pràctica entre varios. Intervención en “Rencontre PIPOL”.2003