DEVOLUCIÓ D’UN TREBALL: conversa de pares i mares de GPS,Educació

Posted on febrer 10, 2014

Resum del què es va compartir a la conversa de pares i mares de GPS,Educació del 7 de febrer 2014
Adolescències… la necessitat d’un temps, un espai per construir un sentit nou.

Ens fèiem dues preguntes; A què remet el malestar dels adolescents?. Quins adults convenen per acompanyar en aquest trànsit?
Escoltar un fragment d’una conferència del pedagog Jorge Larrosa va ser el detonant d’inici.
 Jorge Larrosa ens parla de l’experiència com la base perquè es pugui produir l’aprenentatge; el seu procés ens transforma vivint-te’l. No hi ha altre forma d’aprendre   que no sigui a través de la mateixa experiència i aquest trànsit és incert, pot passar el què no està previst que passi. En aquesta vivència sempre hi ha el temor del perill.

Els reunits en la conversa vàrem dir la nostra. Es tractava de compartir allò de l’educació envers els nostres fills que ens preocupa, que ens fa pregunta, d’allò que no estem segurs o segures de fer, entendre, “fer-ho bé”… .
L’aprenentatge com un repte de donar sentit a la vida, d’allò que en la família s’intenta transmetre però que no sempre té els resultats esperats.

Larrosa ens explica com el “per” d’experiència ve del verb “periri” que indica perill. És aquest perill del qual els pares i mares intentem protegir al jove que s’inicia en la vida sabent que alhora és en la pròpia singular “experienciació” el que ens transforma, ens forma, ens conforma..

Què va sorgir?:
– Com recordem haver dit els nostres pares que nosaltres havíem d’experimentar la nostra vida.
– De com sentim que realment no sabem que els hi passa els nostres fills adolescents, no ho podem saber.
– Com la mateixa fragilitat ve de part dels pares, de les mares i del mateix subjecte adolescent que lluita per confrontar-se amb el seu propi fer de vida.
– Què és allò que volem explicar als fills i filles i resulta complicat de transmetre ja que des del dogmatisme provoca un sa rebuig per part del jove?
– De com cal dissimular i mirar a un altre costat quan sabem que hi ha un obstacle i que cal viure’l per la mateixa persona.
– Quan davant de les indicacions envers els estudis, els amics, les primeres sortides de nit, fumar,veure ,etc. cadascú s’aproxima com pot i ho sosté com pot.
– El mateix cos canvia i per tant la mirada de l’altre també canvia, això provoca un no reconeixement. Cercar la identitat mateixa, la de les adolescències porta un patiment implícit.
– Com els pares patim per poder acompanyar fins que siguin adults, després el nostre ja no és tan important.

Què es pot indicar:
– Que es tractaria d’acompanyar als fills i filles sabent que és complexa, que explicar-ho tot és un impossible i sempre queden enigmes sense resoldre…. per sort.
– Que ser autònom implica haver de renunciar a donar totes les respostes, donar massa protecció, i posar el camí planer.
– Les respostes reals d’aprenentatge són producte de la mateixa construcció de l’experiència, però aquesta té a veure amb la història viscuda a casa.
– De com transmetre els nostres fills un estil de vida els orienta.
– Que fer-se responsable passa per donar respostes adequades a moments determinats però sobretot posar el desig per a què el jove pugui sentir-se partícip d’aquestes situacions, no donar tot per obvi.
– Els límits són necessaris per crear uns paràmetres on el jove pugui construir el seu sentit de realitat, una realitat de coneixement.
– La transmissió dels valors , de la llei de cada casa, de cada família, fa senyal, encara que els resultats esperats d’aquesta transmissió no la percebem immediatament.
– És la repetició que instaura, tot i que sempre és un misteri allò que el fill o filla pren de l’estil de vida de cada cercle domèstic. Cal confiar i des de la distància supervisar, observar, mirar, escoltar, dialogar… acompanyar.