joves
GPS, Educació inicia els tallers sobre l’Elecció de Futur
GPS, Educació inicia tallers sobre l’elecció de futur a l’escola Joan XXIII de Bellvitge.
S’apropa la situació d’haver de decidir què fer en un futur, molts estudiants de l’ESO i de Batxillerat s’enfrontan a un moment d’incertesa.
Davant aquest moment de moltes preguntes, cal un acompanyament acurat per part de l’adult. Estar atent i poder donar algunes indicacions no ha de suposar pressions ni desenganys.
Estar al costat dels adolescents en un moment de triar, ha d’animar a cercar oportunitats, obrir interrrogants, esperar com el jove i la jove fa amb els seus projectes personals. Observar des de la distància, però amb la total confiança de que deixar fer, suposa deixar ser, respectar i estimar cada passa d’entusiasme per cercar una sortida que mira al futur per construir.
GPS, Educació i Una recomenació de pel-lícula. EL ÚLTIMO VERANO EN ESCOCIA
UNA MIRADA NOVA I INTERESSANT AL MÓN QUE HEM DEIXAT ENRERE
Posar atenció en allò que diuen els nens i les nenes sempre és important en el moment de transmissió d’un fet, ensenyant i aprenent alhora.
Cal estar atent en el que diu el món de la infantesa i la joventut, la mirada de sorpresa i de frescor 
ens pot fer reflexionar com adults.
La mirada del final de la vida, descobrir els secrets de família, observar als altres, la lògica de viure, la frescor en la pregunta, en el raonament, etc.
La pel·lícula que recomanem ofereix la saviesa que sovint tenim oblidada, aturar-nos en el fet essencial que en la vida quotidiana es torna transparent.
Una pel·lícula que presenta el món de la infància i el trànsit cap a la joventut i per altra banda la condició dels adults. Aquesta situació de viure i d’entomar les coses que passen el dia a dia porta a prendre posició davant les coses fonamentals.
La mort, el final d’una vida, i un aniversari. Fa que els diferents personatges prenguin posicions.
Hi ha moments fonamentals que delaten una manera de fer i de ser.
En la pel·lícula el final d’un ésser viu, la separació d’un matrimoni, les relacions complicades entre persones que no coincideixen en maneres de viure, etc. Fa que la transmissió envers els infants es faci difícil. És veritat que els nens i les nenes, les i joves i els joves també entenen la realitat que els envolta. La comprensió de d’allò que ens envolta de manera particular, suposa anar fent. Però cal transmetre i explicar des d’una posició raonable els fets fonamentals de la vida, una manera possible, és primer de tot enfrontar-se un mateix al fet propi, la finitud de l’existència i la complexitat d’entesa entre les persones.
Molt recomanable, veure aquest film que amb un toc d’humor ens farà comprendre una mica més el que és realment important.
UNA IDEA INTERESSANT QUE POT DONAR PISTES ALS PARES I MARES ENVERS L’APRENENTATGE
I una recomanació pedagògica.
El llibre Los idiomas del aprendiente. Alícia Fernández reimpressió 2007. Editorail Nueva Visión.
I una recomanació pedagògica. El llibre “Los idiomas del aprendiente”. Alícia Fernández reimpressió 2007. Editorail Nueva Visión. Alícia exposa, des d’una mirada psicopedagògica, el fet que la modalitat i la relació que tenen els pares amb el coneixement i l’aprenentatge, té uns efectes fonamentals en nens i nenes envers la seva pròpia modalitat d’aprendre.
Parla de modalitats de presentació de la informació, i de com aquestes es poden tenir en compte des de l’àmbit domèstic per afavorir l’aprenentatge. Ella apunta a l’important que és no ocultar informació als fills i filles. Alhora transmet la idea de la importància de no exhibir informació als fills, que sovint no saben que fer-ne. Per això proposa “guardar”, referint-se al coneixement que requereix un temps d’espera per exposar-lo.
No mostrar-ho tot (exhibir), ni ocultar-ho (secret). Poder obrir l’interrogant i el desig d’aprendre és molt diferent en amagar una qüestió als fills o filles, que pot suposar una situació fosca que provoqui certa incertesa i per tant no clarificadora. Així com exhibir pot provocar un excés que el nostre fill o filla no podrá ordenar, no donar-li sentit.
També ens parla de l’escola: “La escuela es ese primer lugar donde el niño puede “conocerse-conocedor”. Es decir, al tener la vivencia de “conocer” algo sobre su propia historia que los adultos ( padres) no pueden adivinar”.
Aquesta idea mostra com els nens i nenes que van l’escola també poden ser ensenyants envers els seus pares i mares, ja que ells incorporen una informació que volen compartir, és interessant pensar que poden ser alhora aprenents i ensenyants, igual que ho poden ser els seus pares. Aquest fet permet facilitar la modalitat de transmissió que es desenvolupa la família. “La escuela es un lugar donde el niño puede hacer la experiencia de «enseñante» en relación con su familia”.
“una modalidad de enseñanza en los padres no siempre se corresponde con una igual, o correlativa, modalidad de aprendizaje en los hijos. Es decir, una modalidade enseñanza saludable en los padres y maestros favorecerá la constituciónde modalidades de aprendizaje saludables en los niños, niñas y jóvenes.”
L’autora ens permet repensar el fet important d’aprendre, i ens actualitza l’aprenentatge com una construcció de sentit. Per fer-ho el nen o nena ha de poder recórrer a la seva pròpia història, a la seva pròpia construcció de sentit, per això és tan important com ens maneguem des de casa amb les explicacions… Les nostres històries.
GPS,Educació parla de les adolescències. Una possible oferta per ells i elles.
Fa una setmana sortia a la Vanguàrdia un article amb el titular: La solitud porta més adolescents a plantejar-se llevar-se la vida.
Aquest llevar-se la vida no és més que l’acte del suïcidi. En la notícia es parlava sobre certes conductes de risc dels adolescents, com són les autolesions, s’apuntava, que aquestes no significaven cridar l’atenció. Aïllar-se a l’habitació i no voler relacionar-se amb els pares i mares significava alguna cosa més, els adolescents no passen de tot, és un mite, aquesta idea es remarca com a important.
Però què hi ha doncs darrere d’aquestes conductes?: Es deia que els joves i les joves necessiten afecte i protecció, que no els deixem sols. Per tant, què significa aquesta solitud, què es plantejava en el titular?, aquest llevar-se la vida com un acte de finitud?. Si agafem la paraula “acte”, com a significant, hem de pensar com aquesta seria una acció sense elecció. En l’acte que es planteja en l’article seria com la darrera acció que determina una situació, ja que significaria la mort. És a dir, aquesta seria una acció sense uns efectes determinats, dels quals el subjecte es podria fer càrrec.
Si pensem l‘ acte com a una acció amb conseqüències determinants, què passa amb llevar-se la vida?, el que si o si ens porta és a un final, on no hi ha més elecció possible, on ja no pot haver cap moviment de tria.
Des de GPS, Educació volem destacar que aquest acte estaria precedit de molts d’altres.
GPS, Educació senyala com és que actualment aquestes situacions sense elecció es plantegen contínuament, si no estudies tal cosa… No hi ha futur, si no fas anglès, no hi ha futur, si no fas un màster… no hi ha futur,.. Si no fas pràctiques .. no hi ha futur.
Plantegem així, en com els adults som responsables d’acompanyar a les joves i els joves en el seu recorregut de vida per cercar cadascú un sentit en el seu camí. Cal que els adults indiquin que hi ha moltes formes de poder fer-se càrrec d’una sortida laboral formativa, que hi ha elecció sempre. En què les modalitats d’estudi ara més que mai són obertes a una àmplia oferta.
No és estrany que la solitud a la qual fa referència l’article ofegui a qualsevol individu d’aquesta època, on viure o sobreviure, tot i que estem rodejats de multitud de conforts, sembla que sigui una fita o proesa titànica.
La solitud va implícita a l’ésser viu, però a diferència dels animals podem viure en comunitat i transmetre generacions a generacions el patrimoni que ens fa més humans, la cultura. El llenguatge, i totes les formes simbòliques són una fórmula de sublimar certs malestars en el fet mateix de viure. El reconeixement de cadascú amb la seva particularitat i la seva elecció és la defensa primera pel reconeixement de cada subjecte en la construcció del seu camí.
Des de GPS, Educació proposem l’oferta de defensar la producció del fet simbòlic de tot ésser humà, les modalitats de producció cultural, són una forma de canalitzar, de manifestar el més profund dels subjectes: escriure, pintar, cantar, ballar, etc. No hi ha cap manera millor que d’altra i les categoritzacions, els resultats necessaris en el context actual, allò que desitgem com a pares no pot suposar el no respecte a què cadascú construeixi la seva manera el seu sentit. Seria poder transmetre que estem sols , però senyalar modalitats diferents d’estar sols.
De què es tracta? Pensem poder aproximar als joves i les joves la possibilitat de ser humans, ho podem fer de manera senzilla, sense imperatius, ni competicions, no es tracta d’ estar en cap lliga per ser el millor i competir, només cal fer, produir i elaborar, allò que cadascú desitgi, només pel fet mateix de viure.
Pilar Verdeguer i Rosa Antolín
GPS,Educació
C/Or, 31
08024 Barcelona
C/Cervantes, 16. Local esq.
Sant Pere de Ribes 08810
Telèfons:677375323 / 661746251
gps.educacio@gmail.com
http://gpseducacio.com
GPS,Educació. Què li demanem al nou curs que comença?
GPS,Educació vol compartir
Un plaer indescriptible:
Quin desig teniu per aquest curs que ha començat?
Per a tots i totes les mestres, pares i mares que amb el seu desig fan possible que els fills, alumnes, nens, nenes , joves… aprenguin.
Noves atencions, noves modalitats d’escolta?
Des de GPS, Educació convoquem a l’escolta particular d’allò què els infants, adolescents i joves tenen a dir.
Entenem allò que s’anomena TDAH, com una resposta a quelcom que no té paraules.
El control de les manifestacions d’època, allò que és estàndard, d’allò que es fa un protocol del tractament, pot oferir l’atenció singular i donar la paraula?
Si en el moment actual es parla de manifestacions de conducta en una sèrie de nens/es, d’alguns /es adolescents, que en la seva manca d’atenció (suposadament en certs àmbits on es reclama una atenció absoluta) indiquen una dificultat en estar, en escoltar, en aprendre. Pensem tal com Jose Ramón Ubieto ens explica en el seu llibre; TDAH Hablar con el cuerpo: que aquests subjectes també “estan més sols que mai, amb la seva finestra virtual i davant la fragilitat davant els altres, que fugir de la funció ( que per toca a tots..) és important que trobem una forma de conversar amb ells, una pragmàtica de la conversa”…
Si el protocol ens ajuda, benvingut sigui, però no oblidem la paraula que acompanyi, que senyali el particular, que obri la possibilitat de dir, i sobretot que deixi parlar aquests/es que amb el seu símptoma ens volen dir coses, i segur que cadascú la seva, ben diferents, les seves, les singulars.
COM ELS JOVES FAN, QUÈ ENS PREOCUPA TANT? REFLEXIONS SOBRE OPINIONS LLEGIDES…
Per què cal un projecte vital?;
Què vol dir dissenyar una personalitat pròpia?, què pensem en relació a tenir talent? Què vol dir preparar els nostres fills per tenir èxit en el futur?.
De què tractaria una educació pels nostres fills/filles, que permetés aproximar-se a l’excel·lència en bé d’un mateix i de la societat. Com pensem programar activitats per promoure un ambient alegre, divertit, estimulant, on un coneix les seves possibilitats i fortaleses … Compartint cadascú el seu talent.
En quin món, en quina galàxia, en quin escenari real de les nostres vides trobem un fet lineal, previsible i entusiasta. On queda el viure i sentir que un pot estar sol, que un estar sol i malgrat això, o per això, pot compartir. Què en la relació amb els altres tenim en comú, en conversa, un lloc on intentant explicar els pensaments, les vivències , escoltar les històries… només amb el plaer d’escoltar. Com es pot viure, simplement viure i experienciar com ens diu Jorge Larrosa.
Larrosa en el llibre de Jacques Rancière . La Educación Pública y la domesticación de la democrácia. Senyala; “,.. Porqué a lo mejor es eso lo que estoy llamando filosofía: una relación entre los libros, los jóvenes y la vida en lo que pueda surgir, quizá, algo así como el pensamiento”. Jorge ens parla del pensament i senyala el seu amor pels llibres, llibres que expliquen històries dels humans, de la seva història sense més. Els llibres en si mateixos, sense marcar regles ni programes estàndard, on cadascú es llegeix i es pensa en cada història.
I diu “El mundo, lo que podríamos llamar lo real , ha sido convertido en ese objeto de saberes y de las prácticas que se presenta en la Universidad perfectamente ordenado, determinado, definido y clasificado, convertido en una asignatura”
“Esa personalidad expresiva , no es otra cosa que el producto de las maquinarias de atontamiento. No las de la explicación, sino de las de opinión, las fabrican la opinión pública, las que nos fabrican a ellos y a nosotros como opinadores”.
No tot es pot controlar, no cal saber de tot, no cal brillar en res. El repte de viure, sentir, caminar, i en una època on l’imperatiu és adaptar-se millor, millorar resultats, generar possibilitats, emprendre processos, gestionar coneixements, emocions…. la il·lusió del control. Experienciar vol dir viure-ho, no podem anticipar-nos a la vida mateixa, no podem controlar tot abans que succeeixi, hi ha quelcom d’incertesa en el fet de viure i aquesta fragilitat és també la seva fortalesa.
Els joves s’expliquen i es pensen ara i en aquesta època. Què sabem els pares, les mares, els adults de tot el que pensen, repensen, fan, desitgen, escriuen, què sabem d’allò que queda per construir, d’allò que està per arribar. Ho volem saber tot?, per què? Ho podem saber tot?
És en aquest aquí i ara que expliquem la nostra història que també és la d’ells.
1; Frase cèlebre d’en Pablo Ruiz Picasso
Pilar Verdeguer i Rosa Antolín
GPS.Educació
C/Or, 31
08024 Barcelona
Telèfons:677375323 / 661746251
http://gpseducacio.com
GPS.Educació 