fills

DEVOLUCIÓ D’UN TREBALL: conversa de pares i mares de GPS,Educació

Posted on

imatge preguntesResum del què es va compartir a la conversa de pares i mares de GPS,Educació del 7 de febrer 2014
Adolescències… la necessitat d’un temps, un espai per construir un sentit nou.

Ens fèiem dues preguntes; A què remet el malestar dels adolescents?. Quins adults convenen per acompanyar en aquest trànsit?
Escoltar un fragment d’una conferència del pedagog Jorge Larrosa va ser el detonant d’inici.
 Jorge Larrosa ens parla de l’experiència com la base perquè es pugui produir l’aprenentatge; el seu procés ens transforma vivint-te’l. No hi ha altre forma d’aprendre   que no sigui a través de la mateixa experiència i aquest trànsit és incert, pot passar el què no està previst que passi. En aquesta vivència sempre hi ha el temor del perill.

Els reunits en la conversa vàrem dir la nostra. Es tractava de compartir allò de l’educació envers els nostres fills que ens preocupa, que ens fa pregunta, d’allò que no estem segurs o segures de fer, entendre, “fer-ho bé”… .
L’aprenentatge com un repte de donar sentit a la vida, d’allò que en la família s’intenta transmetre però que no sempre té els resultats esperats.

Larrosa ens explica com el “per” d’experiència ve del verb “periri” que indica perill. És aquest perill del qual els pares i mares intentem protegir al jove que s’inicia en la vida sabent que alhora és en la pròpia singular “experienciació” el que ens transforma, ens forma, ens conforma..

Què va sorgir?:
– Com recordem haver dit els nostres pares que nosaltres havíem d’experimentar la nostra vida.
– De com sentim que realment no sabem que els hi passa els nostres fills adolescents, no ho podem saber.
– Com la mateixa fragilitat ve de part dels pares, de les mares i del mateix subjecte adolescent que lluita per confrontar-se amb el seu propi fer de vida.
– Què és allò que volem explicar als fills i filles i resulta complicat de transmetre ja que des del dogmatisme provoca un sa rebuig per part del jove?
– De com cal dissimular i mirar a un altre costat quan sabem que hi ha un obstacle i que cal viure’l per la mateixa persona.
– Quan davant de les indicacions envers els estudis, els amics, les primeres sortides de nit, fumar,veure ,etc. cadascú s’aproxima com pot i ho sosté com pot.
– El mateix cos canvia i per tant la mirada de l’altre també canvia, això provoca un no reconeixement. Cercar la identitat mateixa, la de les adolescències porta un patiment implícit.
– Com els pares patim per poder acompanyar fins que siguin adults, després el nostre ja no és tan important.

Què es pot indicar:
– Que es tractaria d’acompanyar als fills i filles sabent que és complexa, que explicar-ho tot és un impossible i sempre queden enigmes sense resoldre…. per sort.
– Que ser autònom implica haver de renunciar a donar totes les respostes, donar massa protecció, i posar el camí planer.
– Les respostes reals d’aprenentatge són producte de la mateixa construcció de l’experiència, però aquesta té a veure amb la història viscuda a casa.
– De com transmetre els nostres fills un estil de vida els orienta.
– Que fer-se responsable passa per donar respostes adequades a moments determinats però sobretot posar el desig per a què el jove pugui sentir-se partícip d’aquestes situacions, no donar tot per obvi.
Els límits són necessaris per crear uns paràmetres on el jove pugui construir el seu sentit de realitat, una realitat de coneixement.
– La transmissió dels valors , de la llei de cada casa, de cada família, fa senyal, encara que els resultats esperats d’aquesta transmissió no la percebem immediatament.
– És la repetició que instaura, tot i que sempre és un misteri allò que el fill o filla pren de l’estil de vida de cada cercle domèstic. Cal confiar i des de la distància supervisar, observar, mirar, escoltar, dialogar… acompanyar.

QUÈ TRIAR?…

Posted on Updated on

Què triar ?, què regalar als nostres fills…

1 educacionAvui volem compartir una reflexió a partir d’un fragment del text que Gustavo Stiglitz escriu a la revista CARRETEL amb el títol “Los niños y el psicoanálisis: escuchar el inconsciente. El niño  en nuestro malestar”.

Stiglitz escriu: “De his Majesty the baby” en la teoría freudiana, se ha transformado en “el niño tirano-tiranizado”. Ante la caída de los semblantes de la autoridad familiar, la tiranía del discurso capitalista toma el relevo, tornándolo en tirano de la demanda y de la satisfacción inmediata. En el niño consumidor, esa nueva y aterradora figura, fácilmente se revela su otra cara no menos siniestra: el niño consumido objeto de consumo.”[1]

És a dir, com contribuïm a la constitució d’un nen?, com el pensem?, com l’anomenem?, com ens relacionem amb ell?, què esperem?, que li demanem?, que li proposem?.

Quan les nostres vides estan totalment orientades per  tenir i patir per guanyar diners que d’un moment a un altre algú ens els pot treure…(ens abaixaran el sou?, ens quedarem sense feina…?), aquests pensaments i fets condicionen els nostres desitjos i la nostra forma de fer i pensar. Com aquests pensaments, pors, incerteses… malestars, es manifesten en allò que transmetem els nostres fills, alumnes… nens?.

En les demandes que fem als nostres nens, allò del què els fem dipositaris, hi ha quelcom  irresoluble, no està en les seves mans i malgrat tot continuem utilitzant el mateixos patrons. Què faran doncs? No tenim cap dubte,  que  cadascú farà una cosa particular.  Alguns faran tot el que els hi demanem, altres diran NO, però en tot cas, aquesta demanda serà difícil de suportar. Quina responsabilitat tenim com adults?

Si ens parem a pensar en el sentit d’allò que fem i ens podem separar una mica del moviment constant, de l’acte sense pensament. Aleshores podem anar dient a que sí, a  que no, ara això, ara allò altre, com….; per tant podem  TRIAR.  Triar cadascú  amb les condicions  i com podem, però a la fi introduir la nostra elecció.

L’elecció particular ens torna l’estatut “humà” i això ens permet presentar-nos davant dels nostres fills, alumnes i nens com humanitzats en la nostra elecció.

Els hi transmetem “per mi és així” i per tant ens separem del “és el que hi ha”. Això ens autoritza davant d’ells com a responsables de la nostra elecció,  és la millor transmissió possible de què és  la responsabilitat. Sens dubte això ens permet separar-nos i pendre distància  del discurs tirànic del capitalisme, on tot està avocat a  l’acció sense pensament , a l’acte continu per satisfer allò que no sabem.

L’elecció conscient davant d’una situació ens permet fer-nos amb les condicions per  viure i deixar viure.

Rosa Antolín i Pilar Verdeguer

GPS, Educació


[1] Text que Gustavo Stiglitz.Revista Carretel nº11