aprenentage

GPS. EDUCACIÓ: REFLEXIÓ DEL TALLER DE LÍMITS I UN ARTICLE D’OPINIÓ

Posted on

DE QUÈ ES VA PARLAR EN EL TALLER DE LÍMITS ? i un article d’opinió sobre el joc. Fa uns dies cel.lebràbem el 25 anys dels Drets del Nen i aprofitant la reflexió de l’ article d’opinió que sortia a la Vanguràdia sobre el joc.Des de GPS, Educació s’apunten algunes notes finals que sorgien en la reflexió sobre els límits. Per què límits i joc?, en el taller s’ha parlat del límit com una eina clau en la regulació. De què es tracta? Els límits marquen una possibilitat, delimiten un espai, un temps, i una oportunitat. Efectes d’aquesta regulació estaria present en l’aprenentatge d’unes normes que en un futur preparen per poder fer vincles amb els altres. Aquest fet permet més endavant incorporar les regles del joc, de l’esbarjo i obre la possibilitat d’interactuar amb altres i de viure en comunitat.

 niño jugando“Article d’opinió de La Vanguàrdia 25/11/2014″.Jaume Bantulà

S’han complert 25 anys de l’aprovació, per part de l’ONU, de la Convenció sobre els Drets del Nen. És el tractat internacional de drets humans més àmpliament ratificat.193 països, incloent-hi Espanya, l’han  firmat. Per supervisar la seva aplicació, es va crear el 1991 el Comitè dels Drets del Nen (CDN). Durant aquest període s’han produït èxits significatius en el reconeixement dels drets inalienables de tots els  nens i nenes. La millor manera d’invertir en el futur de la nostra societat és invertir en la infantesa i l’adolescència. Conscients que no poden desenvolupar-se polítiques a favor de la infantesa, que el joc sigui menystingut, el CDN va publicar l’observació general núm. 17 (2013) sobre el dret del nen al joc i va mostrar la seva preocupació per l’escàs reconeixement que els estats atorguen a aquest dret.A Espanya la situació és desoladora. Segons un estudi de l’Observatori del Joc Infantil (OJI), els nens d’avui no juguen gaire. Les famílies gairebé no dediquen temps a jugar juntes. Els nens juguen més amb els adults que amb altres nens. Un terç dels nens juguen sols. L’acompliment dels deures i la realització d’activitats extraescolars omplen el lleure infantil, juntament amb l’ús de la televisió i de les noves tecnologies. No hi ha temps a perdre. Jugar és una pèrdua de temps.

niños-blanco-y-negro-playa

A les escoles, el joc continua sent una eina escassament utilitzada com a contingut i recurs educatiu, malgrat que la màxima horaciana d'”instruir delectant” tingui una llarga tradició pedagògica.

Un estudi de The Replay Research, a vuit ciutats europees el 2013, posa en relleu que a més de dos terços dels nens de sis a vuit anys els agradaria tenir més espais de joc a prop de casa seva.

En tots tres àmbits, casa, escola i comunitat, no es desenvolupa cap activitat lúdica sense la vigilància, control i supervisió dels adults.

Davant la reducció dels horitzons de la infantesa, cal garantir més llibertat.

Fa falta més joc no estructurat, lliure.La infantesa i l’adolescència han de tenir més llibertat, temps i espai per gaudir i aprofitar-se dels beneficis del joc. L’activitat lúdica contribueix decisivament al benestar infantil. Un últim reclam: quan hi haurà un pla estratègic intersectorial per al joc?

 

 

Pilar Verdeguer i Rosa Antolín

GPS.Educació
C/Or, 31
08024 Barcelona
Telèfons:677375323 / 661746251
http://gpseducacio.com

Anuncis

Síntesi de la conversa de pares i mares del 29.11.13

Posted on Updated on

fotophotophoto-2

Converses de pares i mares a GPS, Educació.

Les manifestacions de les dificultats dins  l’aprenentatge en l’època  actual; desmotivació, TDAH, dislèxia….

Per aprendre cal que es donin una sèrie de condicions i cada alumne respondrà d’una manera singular a aquestes situacions. En aquestes condicions  el vincle pedagògic és fonamental. Quina és la modalitat de vincle actualment?. Ens arriba un constant bombardeig de  l’existència d’un alt malestar en el sistema educatiu. Els mestres desmotivats, o sense recursos, manca de formació del professorat…; els alumnes desmotivats, comportaments disconformes, hiperactivats, des regulats….

Per què? Quins són els factors? Com afecten els nostres fills? Què tenim nosaltres a fer, com a pares?

Les  manifestacions de les dificultats en l’aprenentatge són una resposta singular, però cal tenir en compte totes les condicions fonamentals perquè  l’aprenentatge sigui possible, i així pensar propostes.

La conversa s’inicia amb una definició possible d’aprendre. L’aprenentatge l’entenem com el procés en què el subjecte identifica quelcom que se li presenta des de fora, com un contingut, una informació…  Aquesta identificació és possible sempre i quan sigui útil per ell. D’aquí el subjecte extrau unes representacions que passarien a ser significades. En un segon moment es donaria una producció, una construcció que implica una modificació de la representació inicial.

S’apunta al fet de que es podria dir que l’aprenentatge és una operació innata a l’ésser humà, que els nens i nenes aprenen de forma natural. Sabem  que l’aprenentatge és un fet cultural , i és important que la cultura no bloquegi el procés. Destacant que aquest procés ha de servir per poder donar sentit al món que ens envolta, comprendre l’entorn estrany i nou de manera individual i singular.

A la conversa es transmet també, la idea de què és important no bloquejar  la curiositat per aprendre. En el moment actual, l’exigència per l’èxit,  la importància de la rapidesa (en el menor temps possible, i passar a realitzar una altra activitat), l’homogeneïtzació (per a tots i totes, a efectes de la igualtat), la prevalença dels resultats; tot això, a vegades té l’efecte de bloqueig l’aprenentatge.

Ens  vàrem preguntar per què?. Vàrem pensar que era fonamental tenir en compte els elements que es posen joc en el procés per aprendre. Una participant explica com a la seva filla de 7 anys li demanen uns resultats esperats en la lectura, com que no  es donen les  expectatives  en  el decurs d’un temps ha empitjorat fins al punt que ara no vol llegir res.

A la taula sorgeix la idea de què la Institució educativa ha fabricat un problema d’aprenentatge amb aquesta alumna. Diferents intervencions apunten a la necessitat de respectar el temps i la preparació de cada alumne/a.

S’explica com en el sistema Finlandès la introducció a la lectura  té en compte el moment maduratiu dels infants i per això s’inicia a l’edat de  7 anys  i no abans.

Els participants destaquem la importància del vincle entre qui ensenya i l’alumne, “depèn molt del mestre”. La  importància de desitjar que aprengui, que faci, que conegui, que es satisfaci  d’una nova incorporació. Un mestre que pot fer això pot transmetre el desig per la cultura. Sabem que si això no hi és, és molt difícil que l’alumne aprengui.

També es parla de la confiança. Que el mestre/a confiï en que sigui qui sigui l’alumne pot aprendre, és  clau per què sigui possible aquest fet . Per què  de vegades  no confiem amb els alumnes? Es parla de la diferència entre algunes experiències desenvolupades en la primària on  ja comencen a  bloquejar-se coses i en l’ESO ja es fa imminent. Permetre el joc dirigit, la creació.

Un altre element del què vam parlar va ser el temps. Donar el temps necessari i saber que quasi mai és el mateix per tothom. Certament hi ha límits, l’entorn escolar no pot atendre la singularitat totalment, però tenir-ho en compte ja té efectes. També es va parlar de la importància d’ experimentar plaer en el procés d’aprenentatge. Ha de ser  gratificant. Si és útil i té valor, se’ns dubte serà satisfactori, perquè tindrà sentit. Algunes mares apunten a com els pares estem preocupats per l’èxit social del nostres fills, ens preocupa que quedin d’alguna manera exclosos i per això sovint no podem esperar.

És important també que l’espai sigui estètic, sigui acollidor, que transmeti la importància d’allò que es duu a terme allí. La nostra societat té cura més d’un centre comercial que d’una escola, tots podem imaginar els barracons escolars, però “ens podem imaginar els barracons Corte Inglés?”.

Hi ha altres elements que van sorgir, el fracàs, l’equivocació, l’error. Poder acceptar i manegar-se amb l’error en el treball, això permet treballar, aprendre. Experimentar i equivocar-se, és clau per  poder aprendre de les errades que un fa.

En aquest sentit vàrem parlar de la riquesa de la utilització de diferents  metodologies  com a recursos per afavorir i potenciar l’aprenentatge. Però no podem  confondre la riquesa d’un recurs amb el fet  fonamental de què cal  aprendre.

Sorgeix aleshores el tema del sistema educatiu com a fonamental, el professor ha de conèixer les operacions d’aprendre, saber tractar pedagògicament els alumnes.  Aleshores es considera clau  la formació del professorat. Es parla de l’experiència a Holanda on els professors han d’obtenir la capacitació pedagògica , no només cal saber de l’assignatura si no és necessari conèixer les operacions i condicions singulars del procés pedagògic. També es va   parlar de la formació a Finlàndia.

Per finalitzar es va apuntar la importància de l’àmbit familiar  i de com s’estableix un diàleg entre l’escola i la família? Aquest tema  pot ser una nova conversa.

Si no es donen tots  aquests elements a l’escola i a casa , és molt difícil que l’alumne pugui fer el seu recorregut en l’aprenentatge. Com a resposta  cada alumne de manera singular   ens diu que NO….. ; així ens dirà que alguna cosa en la situació per aprendre no va.

Això són les manifestacions que alguna cosa  no funciona, no va. Manifestacions de les dificultats per establir i donar-se una bona situació d’aprenentatge. Tots els elements que hem anomenat estan implicats i per tant s’han de treballar conjuntament.

GPS, Educació aborda les dificultats per aprendre des d’ aquest enfocament, no és un alumne amb dèficit sinò una situació que cal abordar . 

Rosa Antolín i Pilar Verdeguer