Les nostres propostes culturals

EN QUÈ PENSEN ELS JOVES? I UNA PROPOSTA DE LECTURA ESTIUENCA.

Posted on Updated on

centeno_i_niño“El cazador oculto o El guardián entre el centeno” . J.D Salinger, 1951

 Si la setmana passada reflexionàvem sobre LA lectura d’una notícia d’actualitat, aquesta us proposem la lectura del relat que fa Salinger.

 Novel·la amb certa controvèrsia per diferents raons. Més enllà del que pot amagar una publicació com d’altres novel·les de culte,

  Salinger ens fa una magnífica descripció d’una fuga, d’una recerca sense rumb, d’ un viatjar sense saber cap on.

  Tot aquest    periple mitjançant una dialèctica de pensament que acompanya al jove Holden pel seu itinerari vital personal.

 El protagonista es presenta amb una elecció, davant de la notícia que serà expulsat de l’institut decideix marxar, sense cap objectiu ni destinació va a la seva cerca.

 Aquesta fuga serà una possibilitat d’experimentar. És colpidor el llenguatge tan directe i realista que l’escriptor utilitza.

En aquesta investigació adolescent sembla anar a la conquesta d’una fórmula, quelcom que li pugui donar sentit a la seva vida.

Durant el relat, en diferents ocasions, parla d’una certa depressió, d’una angoixa paralitzant, “Apenas podía respirar y sudaba como un loco. Me pasé sin moverme como una hora , y al final decidí irme de Nueva York. Decidí no volver jamás a casa ni a ningún a otro colegio.

Decidí despedirme de Phoebe, decirle adiós, devolverle el dinero que me había prestado, y marcharme al Oeste haciendo auto-stop. Iría al tunel de Holland, pararía un coche, y luego otro, y a otro, y a otro, y en pocos días llegaría a un lugar donde haría sol y mucho calor y nadie me conocería. Buscaría un empleo. Pensé que encontraría trabajo en una gasolinera poniendo a los coches aceite y gasolina.

Pero la verdad es que no me importaba qué clase de trabajo fuera con tal de que nadie me conociera y yo no conociera a nadie”[1]

imagen centeno

  Holden té 17 anys, està en plena crisi adolescent, no troba les paraules, la llengua que li permeti sostenir els seus nous pensaments, el seu nou desig, el nou despertar.

 Després d’aquest paràgraf Holden decideix fer-se passar per sordmut amb l’objectiu de no haver de parlar. Descriu que si algú li volia dir quelcom ho hauria de fer escrivint en un paper.

  I al final ens diu: “… se hartarían y ya no tendría que hablar el resto de   mi vida”. “… me dejarían en paz”.

  Què és allò que no es pot explicar, que no té sentit ni comprensió, com és quevoltar pel món pot ser tan esgarrifós?.

  Rodar per pensaments tan desconcertants fan a l’adolescent un estrany a ell mateix. Desitjar un lloc, on poder fer, ser ,i no donar cap explicació, només viure.

   A manera de metàfora el subjecte en plena pubertat cerca i cerca i intenta comprendre, cercant un llenguatge nou, paraules d’estructura, que organitzin quelcom que sembla desconegut.

  En què pensen aquests joves del segle XXI?; Salinger ens dóna una pauta en el segle passat que no s’allunya del més profund i primordial del jove del XXI.

   Ens ho explica molt bé Philippe Lacadee en El despertar y el exilio: “La adolescencia, ¿no es este tiempo lógico en que el sujeto va a ponerse en juego, este tiempo en el sentimiento de la vida se manifiesta de más activa y exige encontrar un nuevo modo de ser    

  que se anude a un nuevo lugar, lejos del círculo de la familia, con otras compañías?. Quiere estar fuera , con los otros, quiere vivir como los otros ,   ser libre.

 

El espacio de la casa se vuelve demasiado exiguo para alojar el flujo de energias vitales que lo agita, para la verdadera vida, la esencia misma de la vida a la que aspira.”[2]

És en aquest regirar per la vida on el jove vol trobar una resposta, una lògica.

A l’inici del llibre del Guardián del Centeno Holden va a visitar a un dels seus professors, mantenen una conversa de tot el que ha passat, el mestre li diu: “-¿No te preocupa en absoluto el futuro, muchacho?

H _ Claro que me preocupa. Naturalmente que me preocupa- medité unos minutos_. Pero no mucho supongo. Creo que mucho, no.

EL MESTRE -Te preocupará cuando sea demasiado tarde.

H- ; No me gusto oírle decir eso. Sonaba como si ya me hubiera muerto. De lo más deprimente. Y era verdad. Se le notaba. Lo que pasaba es que estábamos en campos opuestos. Eso es todo”[3]

fumando

 És magnífica la reflexió del jove protagonista només això, al estar en camps oposats semblen estar enfrontats, un jove a l’inici de la vida (de la seva descoberta enigmàtica) i un adult que segons descriu el llibre sembla estar quasi al final d’un camí.

 Només això, explicació de tanta tendresa, un alumne i un professor en camps oposats?. O és només una explicació desafortunada a un ésser en plena plenitud que intenta girar i girar i en aquest fer, el seu pensament vol cercar respostes?.

 Respostes amb el seu sentit, i un comentari que li fa un adult no li obre l’ànim sinó tot al contrari.

 Ens preguntem si a vegades oblidem les nostres adolescències i els professionals de l’educació a vegades no som del tot pertinents en els comentaris.

 Hem de fer per la pedagogia de la mirada una oportunitat, o una recerca vital que mostri un món d’enigmes i per què no d’objectes misteriosos i valuosos,

 i no murs que sovint són infranquejables. Educadors, mestres i professors que ofereixen misteris per descobrir que permeten als adolescents construir el seu propi llenguatge.

Educadors que ofereixen llengües de les quals es poden apropiar els joves, sense ser les mateixes.

 

 

1.3 J.D El Guardián entre el Centeno. Edit: Alianza.1978.

2 Philippe Lacadée. El despertar y el exilio. Edit Gredos. 2007

 

GPS.Educació
C/Or, 31
08024 Barcelona
Telèfons:677375323 / 661746251
http://gpseducacio.com

Anuncis

UNA REFLEXIÓ PEDAGÒGICA DES DEL CINEMA

Posted on

Vivir es fácil con los ojos cerrados” ;  Trueba ens mostra una modalitat educativa que col.loca l’acte educatiu “sobre rodes”.

En aquesta metàfora d’anar sobre rodes es plasma una manera d’ acompanyar i mostrar el món que ens envolta, una forma d’ incorporar i veure la vida que es va vestint de sentit.

Un veritable plaer gaudir del film. Observar com des del mateix interès,el del mestre (fan dels Beathles), presenta els objectes de la cultura que fora de l’entorn escolar prenen cos de relat, de màgia, d’enigma.

La música, la filosofia, l’ètica, les matemàtiques… assignatures que des de la relació pedagògica de mestre i alumne són productes de l’ésser humà.

En la pel·lícula ens descriu de com l’explicació més complexa, pren un caire entenedor filtrat pel mateix desig del mestre.

niña ojos cerrador

 

     El trajecte en cotxe cap a Almeria un Mestre dóna comptes d’algunes qüestions què l’interroguen,

     que ell s’explica, com una forma de viure. En la mateixa transmissió espontània es va instaurant la funció pedagògica,

      la construcció d’un vincle entre l’adult i els joves que van incorporant amb senzillesa la mateixa experiència .

     Recordem a Jacques Ranciere en el Maestro Ignorante, Jacotot i una experiència de transmissió.

     Ens evocava el concepte “el maestro emancipador”.Deia: “este dispositivo permitía desenredar las categorías mezcladas del acto pedagógico y definir exactamente el atontamiento explicativo.

     Existe atontamiento allí donde una inteligencia está subordinada a otra inteligencia.

     El hombre-y el niño en particula-puede necesitar un maestro cuando su voluntad no es lo bastante fuerte para ponerlo y mantenerlo en su trayecto, pero esta sujección es puramente de voluntad a voluntad.”                                                           

 En el cas de la pel·lícula el mestre sosté el seu desig i és mitjançant aquest que es sustenta la relació amb els adolescents.

Una mirada cap a l’objecte transforma aquest en quelcom màgic i fa que els alumnes puguin interessar-se per ell.   vivir iii

 En l’experiència de Jacotot, l’experiència d’ensenyar francès d’una manera particular, ens intenta descriure un ensenyar en llibertat,

 descriu i parla d’atontament intel·lectual, com una forma de subjugació.Quan ens diu que l’ alumne està vinculat a una voluntat, la del mestre,

  i a una intel·ligència, la de l ‘objecte a mirar, a transmetre, són dues voluntats diferents.

I és en la diferència de les dues voluntats on radica la llibertat, en la mateixa separació que mantenen les dues relacions diferenciades una de l’altra.

JohnLennon_2

Ens diu que en aquesta pedagogia d’una lògica diferent d’altres és en la mateixa praxis on es converteix a un savi aquell que abans era ignorant.

 On el mètode en si mateix és quan l’ alumne només li cal “experienciar” de manera singular, això seria des de la mateixa llibertat .

 Diferenciar la voluntat del mestre dels continguts,l’objecte a mirar, és clau per permetre el respecte de l’alumne, la llibertat i l’emancipació.

 Així la particularitat de nou d’allò que ens fa singulars.

 

 

 

 
Pilar Verdeguer i Rosa Antolín

GPS.Educació
C/Or, 31
08024 Barcelona
Telèfons:677375323 / 661746251
http://gpseducacio.com
 

Per què avui els pares necessitem comunicar-nos amb els nostres fills?

Posted on

             Si preguntem als nostres avis si estaven preocupats pel que fa a la comunicació amb els seus fills,

             és probable que no entenguin del tot la nostra pregunta.

             Compartim un article que considerem interessant reflexionar:

http://cultura.elpais.com/cultura/2014/05/19/actualidad/1400529825_759826.html

El desig de comunicació de pares a fills sembla un invent nou, si més no de la manera en que avui es planteja.

L’abisme o la separació entre una generació i la que ve al darrere sempre ha existit, és un tema etern. Però quin és el context actual en que es dóna?

forges 2
i els nostres ideals en qui ens tranformen?

En l’article “Los padres y los adolescentes del siglo XXI como objeto literario” publicat el  20 de maig del 2014 a la Vanguardia,és recullen com a  característiques de l’època actual les  següents:

  • L’era del post pare, fins i tot el fill del rei assignarà el sou al rei pare.
  • Fills de l’ hisperconnexió , la connexió actualens obliga a preguntar-nos de nou que és la comunicació;
  • L’època del narcís prematur, hi ha una diferència entre la multitud d’objectes a l’abast i la relació amb ells que sempre implica un aprenentatge.
  • La recerca constant de l’ésser humà vers els afectes, en el moment actual podem tenir el miratge que l’ésser humà ha superat alguna fase en la necessitat d’afecte.La pel·lícula “Her”  sembla una mostra, un home busca afecte amb una màquina. Res més lluny de la realitat. Justament l’excés i l’accés a multitud d’objectes posa de manifest la mancança i la importància dels efectes

Per què avui els pares necessitem comunicar-nos amb els nostres fills? Sens dubte aquest context actual ha provocat aquesta necessitat.

forges_19971120

Tot i que no sabem a què  respon aquesta necessitat i en què moment la desitgem

Pilar Verdeguer i Rosa Antolín

GPS.Educació
C/Or, 31
08024 Barcelona
Telèfons:677375323 / 661746251
http://gpseducacio.com

 

UNA REFLEXIÓ A PARES D’ADOLESCENTS.

Posted on Updated on

 

Compartim una cançó del grup de música: Manel

“La adolescencia, ¿no es ese tiempo lógico en que el sujeto va a ponerse en juego, este tiempo en que el sentimiento de la vida se manifiesta de manera más activa y exige encontrar un nuevo modo de ser que se anude a un nuevo lugar,

lejos del círculo de la familia, con otras compañías?. El sujeto quiere salir de este círculo. Quiere estar fuera, con los otros, quiere vivir como los otros, ser libre.

El espacio de esta casa se vuelve demasiado exiguo para alojar el flujo de energíasvitales que lo agita, para la verdadera vida la esencia de la vida a la que aspira” [1] Ph. Lacadée.

Com en la cançó la vida s’emporta els fills. Ràpid sense temps per adonar-nos del que ha passat. Aquest fet és dolorós i vital.

A vegades, ens deixa asseguts sense saber que fer. Allò que pensàvem, allò que ocupava part important de les nostres vides,

allò per al que creiem que fèiem moltes coses ha canviat i ens hem de replantejar de nou allò que ens mou, ens ocupa, ens vitalitza…. .

Que difícil… que complexa. Moltes vegades parlem del que els passa als adolescents….

avui volem compartir amb vosaltres una reflexió sobre el que ens passa els pares dels adolescents.

[1]El despertar y el Exilio. Ph. Lacadée. Ed: Gredos, 2010.

 

 

 
Pilar Verdeguer i Rosa Antolín

GPS.Educació
C/Or, 31
08024 Barcelona
Telèfons:677375323 / 661746251
http://gpseducacio.com

GPS,Educació FA UNA PROPOSTA CULTURAL PER AQUESTA SETMANA SANTA

Posted on

foto guillaume-

  El 29 d’abril es publicava a la Vanguàrdia l’entrevista a l’actor,

  director i escriptor de l’obra “Guillaume y los chicos, ¡a la mesa!”

 

  Molt recomanable el film!

   Ens transmet com és possible crear una obra d’art, en aquest cas una pel·lícula cinematogràfica.

   Quins elements fan possible aquesta creació?. Aquest fet arriba al públic fent gaudir d’una biografia que mostra l’acidesa i el per què del dolor de créixer,

  de cercar una identitat i una personalitat que permet viure entre els altres.

  Realment magnífica la interpretació de l’actor que a través de la seva pròpia història ens explica la lluita d’un subjecte per sobreviure primer en una família i després en la societat.

 De com conviure amb les teves particularitats pot ser una mica perillós i fer-te molt infeliç.

El film ens presenta com d’important és l’elecció del subjecte amb les identificacions. La importància de les eleccions i les propostes en què un es troba. Així sovint les persones estem en continua lluita interna.

Poder ser i fer en una societat marcada per les exigències i els èxits ens obliga a sobreviure com podem.

L’objecte de conquerir l’amor de la mare fa que Guillaume per mimetisme agafi els trets d’aquesta . Que encara que sembli un mecanisme fàcil i que es pot comprendre, pot suposar en alguns casos tota una dificultat. Per què no dir també que pot ser una confusió que arrossega a l’ésser humà fins a límits irònics i humiliants posant inclús a prova el mateix cos.

El protagonista ens deia fa pocs dies en una entrevista, fent referència al títol de l’obra el següent:

“Qué extraño. Eso mismo pensé yo: ¿por qué no dice simplemente “chicos, a la mesa”…? De esa frase surgió rápidamente una dramaturgia, la de un chico demasiado pasivo, demasiado bien educado, una víctima de los clichés.

Primero fue una obra de teatro. Hice un monólogo en el que interpretaba todos los personajes, una comedia ligera que fue un gran éxito. En la adaptación al cine me he conformado con hacer de mí mismo y de mi madre;

no podía ser de otra forma porque durante muchos años he sido su encarnación.”

Aquestes dues preguntes donen comptes com una canalització d’un drama vital pot arribar a ser una obra d’art.

Sublimar el patiment de l’ésser humà genera un producte sublim que deixa una empenta en forma de lliçó per la resta dels mortals, que no ens deixa impassibles.

D’UNA SOCIETAT SÒLIDA A UNA DE LÍQUIDA. Transmetre un valor nou en relació al sentit del treball.

Posted on

 EL GRAN TORINO, UNA MANERA SINGULAR DE DONAR SENTIT A APRENDRE:

Transmetre un valor nou en relació al sentit del treball

En la pel·lícula es fa referència reiteradament a una filosofia de vida , la figura del jubilat que ha treball mitja vida en l’empresa Ford, en la que el treball ha representat tota  una carrera professional .

grantorinof1 El valor que desprèn la fidelització a una sola empresa amaga tot un component de sentit del treball, aquest aporta a cada persona un valor particular. Es presenta com històricament el valor del treball ha variat considerablement.

Pel jove Tao  que no està fent res en la pel·lícula, ni estudia ni treballa, però que si se’l veu sovint realitzant tasques que tenen un valor, llegir, arreglar coses de la casa, arreglar el jardí.

A Tao li cal trobar una acció que ordeni  el seu temps, i una figura que li acompanyi  en imaginar unlloc en la societat.

És mitjançant el desig i la mirada d’un adult que Tao  podrà r ocupar un lloc nou.

Això passa per donar significat  a allò que fa en la seva quotidianitat.

torino-garatge

Clint Estwood li  ensenya una  manera particular de donar sentit a la seva vida, li explica la seva mirada. Li diu amb autoritat; no digas que no tienes futuro,”

El protagonista s’instaura en un veritable tutor que dóna les indicacions que considera adequades.

Clint Estawood  li presenta les eines de treball , allò que té  un valor de tota una vida d’esforç, recopilar cadascuna d’elles significa alguna cosa més.

Tao està fascinat per la col·lecció d’eines que guarda en el seu taller , simbòlicament és un tresor a manera de museu.

Clint Estwood ajuda al jove a començar la seva pròpia col·lecció d’eines i li’n  regala tres ,  cadascuna d’elles desenvolupa una funció ,  li diu que amb elles ja pot començar a realitzar petites tasques en la seva casa.

Aquest regal amaga simbòlicament el do que es transmet entre generacions, entre tutor i alumne: el saber que ajuda a construir un altre futur
Pilar Verdeguer i Rosa Antolín

GPS.Educació
C/Or, 31
08024 Barcelona
Telèfons:677375323 / 661746251
http://gpseducacio.com

Recomanació d’una lectura pedagògica.MALESTAR EN EL DOCENTE D’ANNY CORDIÉ

Imatge Posted on Updated on

Malestar en el docente

Anny Cordié. (1988). Malestar en el docente. Ediciones Nueva Visión.Buenos Aires.
“¿Es contagioso el amor al saber? En cierto modo sí. El docente, entusiasmado con la materia que enseña, comunicará este amor a sus alumnos. ¿Contagioso? Tal vez, pero ¿será hereditario?. Aunque el gusto o el rechazo del saber no estén inscriptos, propiamente hablando, en los genes, se transmiten de generación en generación con una regularidad cronométrica: toda innovación resulta transgresora y hace mella en la inserción del sujeto en su comunidad.”
Fa uns dies rebíem una informació sobre els resultats dels alumnes a l’escola (Informe PISA). Hem llegit a la premsa moltes apreciacions, opinions i comentaris en els quals, majoritàriament no sortim ben parats.
A GPS, Educació confiem en la tasca de tots i volem col·laborar amb la proposta de lectura de Anny Cordié. En el llibre proposat ens fa una magnífica reflexió de l’època que vivim.
Apunta a la importància en l’educació d’elements claus per què aquesta sigui possible i que estiguin al nostre abast.
El desig per ensenyar, donar el temps per aprendre, no vincular-ho tot al rendiment i la producció i acollir la singularitat de cada alumne no com una càrrega, sinó com la seva possibilitat.
Treballem per l’educació per una atenció digna, i pensem que el desig davant l’alumne és fonamental per no haver de renunciar a quasi res…

GPS,Educació
Assessorament Pedagògic