Espai bibliogràfic

GPS, Educació recomana una lectura pedagògica.

Posted on Updated on

La experiencia de la lectura[1]

Jorge Larrosa, Doctor en pedagogía, catedrático de Filosofía de la Educación en la Universidad de Barcelona

señor leyendo“La escucha en la lectura” ens indica Larrosa com element fonamental en l’experiència, poder llegir i deixar-se transformar pel text. Que tot escapi al control, voler trobar el què es busca?, el què s’ espera?… es tractaria d’estar en situació d’apertura, d’aventura.

Jorge Larrosa ens parla de la relació del lector amb el text, d’una acció d’experiència que consisteix a poder llegir i estar disposat a què passin coses….

En la escucha uno está dispuesto “… en la escucha uno está dispuesto a oír lo que no sabe, lo que no quiere, lo que no necesita. Uno está dispuesto a perder pie y a dejarse tumbar y arrastrar por lo que le sale al encuentro. Está dispuesto a transformarse en una dirección desconocida. Lo que, en relación al texto, acontece, es algo que no puedo reducir a mi medida. Pero es algo de lo que puedo tener una experiencia en tanto que me transforma.

[1] La experiencia de la lectura, Jorge Larrosa. Editorial: Fondo de cultura Económica. 2003

 

Pilar Verdeguer i Rosa Antolín

GPS.Educació
C/Or, 31
08024 Barcelona

C/Eduard Maristany, 33 local 5.
08810 Sant Pere de Ribes (Centre CIPSI)

Telèfons:677375323 / 661746251

gps.educacio@gmail.com
http://gpseducacio.com

Anuncis

GPS,Eucació recomana una pel.lícula amb una reflexió pedagògica

Posted on

 

La pel·lícula transmet molt bé la complexitat de la relació pedagògica.

Com la relació pedagògica intervé en l’aprenentatge?Quins elements intervenen en la relació pedagògica?, per què aprenem? Què ens motiva?… .

Brody-Whiplash-1200

http://www.youtube.com/watch?v=tXploxlYWL4

Philippe Meirieu en el seu llibre Aprender, sí. Pero ¿cómo?, diu: ”Entre la indiferencia y la locura, la renuncia a tener la más mínima influencia sobre el deseo ajeno y la voluntad de controlarlo, ¿queda, acaso, todavía un lugar para una [gestión pedagógica del deseo], y cómo puede escapar de las divagaciones que la amenazan?.” Pàg95.

El desig de saber, el desig del fet que l’alumne aprengui, el desig de què l’alumne descobreixi sabers que li permetin fer amb el món a la seva manera… Aquest és el desig pedagògic.

L’alumne s’atraparà a uns objectes, sabers o altres, en funció de la seva història, referents, interessos… però sens dubte li caldrà un altre que es faci càrrec del desig de transmetre i de què l’alumne aprengui. Sense això no ho haurà possibilitat per l’aprenentatge.

Ara bé i en relació a l’alumne , quin és el seu repte en aprendre?, amb què està vinculat?, sovint no ho sabem els educadors.

El protagonista del film “s’enganxa” al professor, l’importa la seva valoració, què si juga en aquest repte? Aquesta força és proporcional a la indiferència amb la qual respon al pare. No sabem els educadors la complexitat dels elements que estan en joc, però som responsables la del nostre desig envers la nostra funció pedagògica i del nostre límit en relació al desig de l’ alumne.

Pilar Verdeguer i Rosa Antolín

GPS.Educació
C/Or, 31
08024 Barcelona

C/Eduard Maristany, 33 local 5.
08810 Sant Pere de Ribes (Centre CIPSI)

Telèfons:677375323 / 661746251
gps.educacio@gmail.com
http://gpseducacio.com

 

 

Obert el debat sobre l’escriptura a l’escola. Com ho pensem?

Posted on

De què es tracta?

Fa uns dies s’obria el debat sobre l’escriptura a l’escola o millor dit sobre el seu aprenentatge. La reflexió des de GPS,Educació, seria quin és el sentit de l’escriptura?, si pensem  aquesta com una representació essencial de la simbolització, considerem aquesta com una de les manifestacions fonamentals de l’ésser humà en el procés d’aprendre. Si aquest debat actual ara s’inicia, pensem que és un moment d’arrencada i que encara està per veure  les conseqüències. Però sabem que en la modalitat particular de cada alumna i alumne per entendre el món  l’escriptura  és una  construcció singular que condensa la significació de la seva realitat.

evolució de l escriptura

 Tendències. Escriure a mà. Un exercici en qüestió LAVANGUARDIA DIMARTS, 2 DESEMBRE 2014 MAITE GUTIÉRREZ

 Les escoles de Finlàndia, referent educatiu d’Euro-pa, deixaran d’in-vertir tant de temps a escriure a mà. Aquesta lletra lligada tan típica del col·legi ja no s’ensenyarà. En lloc de cal·ligrafia tradicional els alumnes aprendran a escriure en ordinador   (teclat de tauleta o portàtil) i també a mà amb lletra de pal, separada. Ai-xò sí que serà obligatori. Allò d’escriure amb lletra cal·ligràfica passarà a ser només una opció, i els mestres no tindran l’obligació d’ensenyar-ho. El pas que ha fet Finlàndia ha encès el debat sobre l’escriptura, que ja porta cua a moltes escoles de tot el continent, també a Espanya. En un moment en què els adults escriuen, bàsicament, mitjançant teclats, té sentit invertir hores i hores perquè un nen ajunti les lletres de forma bonica amb un llapis?.

 Aquesta és la pregunta que els responsables de l’Institut Nacional d’Educació finlandès dependent del Ministeri d’Educació s’han plantejat. Finlàndia modifica el seu currículum escolar cada deu anys. Tot el 2014 l’han dedicat a reflexionar sobre les noves competències que han d’aprendre els seus alumnes, amb grups de treball a tot el país i un debat públic molt participatiu. Una de les conclusions més controvertides ha estat la de deixar enrere la cal·ligrafia i en canvi donar més protagonisme al teclat. L’ordinador desplaça l’escriptura a mà.

L’Institut Nacional d’Educació ha decidit que la cal·ligrafia ja no formarà part del currículum escolar de Finlàndia a partir del curs 2016-2017. “Els alumnes sí que continuaran escrivint a mà de forma obligatòria, però aprendran a fer-ho amb lletra simplificada, separada, com la de la impremta”, confirma Minna Harmanen, responsable de l’Institut, a través de conversa telefònica. “A més, les escoles ensenyaran a escriure en un teclat des del primer curs de primària”, continua Harmanen. Els alumnes finlandesos comencen l’esco- la als set anys, no als tres com a Espanya.

Els responsables educatius del país consideren que els estudi- ants passen molt de temps aprenent la lletra lligada. Una cal·ligrafia que s’abandona al llarg del temps i que a més no veuen en- lloc més que a l’escola. Pràcticament tot el que llegeixen està escrit amb lletra d’impremta (o de pal). Com la d’aquest diari, per exemple, com la de qualsevol llibre, qualsevol anunci o qualsevol email. Així que tot aquest temps, asseguren, el poden invertir en altres qüestions. A la comprensió lectora o a la re- dacció, a aprendre a expressar idees en un text escrit.

La forma com es construeixi amb lletra de pal, cal·ligràfica o en ordina- dor– seria secundari, opinen. “Avui dia ensenyem els dos tipus d’escriptura, i realment allò de deixar la cal·ligrafia ha suposat un xoc per a part de la societat”, explica Pekka Tukonen, director de l’escola de Järvenpää –al sud de Finlàndia–, també en entrevista telefònica.

escritura

“Encara no tinc una opinió formada sobre com afectarà l’aprenentatge, si serà positiu o no, caldrà veure; al meu municipi crec que les escoles continuaran ensenyant cal·ligrafia”, assenyala Tukkonen, que va ser professor en un institut de Sant Cugat del Vallès durant els anys anys noranta. En tot cas, Finlàndia segueix la línia d’alguns organismes inter- nacionals. Les proves PISA, la macroavaluació de l’OCDE que mesura el coneixement dels alumnes de 15 anys al món, es fa- ran en format digital a partir d’ara. Els alumnes hauran de contestar les preguntes amb un ordinador, no escriuran a mà. En l’última edició, en la qual Finlàndia va tornar a coronar la llista de països europeus, ja es va inclou- re una part dels exercicis en for- mat digital.

“Finlàndia ha introduït un canvi totalment disruptiu”, considera Miquel Àngel Prats, coordinador del grau d’Educació Infantil a la facultat de Blanquerna URL i especialista en tecnologia i educació. “És normal que part dels seus professors posin reticències”, afegeix. Però Prats també entén el plantejament del Ministeri.

Canvi de paradigma:

Encès el debat sobre si l’escriptura tradicional ha quedat obsoleta L’important és que s’escrigui, no tant si es fa lletra cal·ligràfica o d’impremta, consideren els professors L’adaptació de l’escola als canvis socials des del primer curs. L’alumne aprendrà amb el teclat, i a mà amb caràcters simplificats un exercici en qüestió. Les escoles de Finlàndia deixaran d’ensenyar cal·ligrafia tradicional per passar al teclat i la lletra de pal.

Pilar Verdeguer i Rosa Antolín

GPS.Educació
C/Or, 31
08024 Barcelona
Telèfons:677375323 / 661746251
http://gpseducacio.com

GPS. EDUCACIÓ: REFLEXIÓ DEL TALLER DE LÍMITS I UN ARTICLE D’OPINIÓ

Posted on

DE QUÈ ES VA PARLAR EN EL TALLER DE LÍMITS ? i un article d’opinió sobre el joc. Fa uns dies cel.lebràbem el 25 anys dels Drets del Nen i aprofitant la reflexió de l’ article d’opinió que sortia a la Vanguràdia sobre el joc.Des de GPS, Educació s’apunten algunes notes finals que sorgien en la reflexió sobre els límits. Per què límits i joc?, en el taller s’ha parlat del límit com una eina clau en la regulació. De què es tracta? Els límits marquen una possibilitat, delimiten un espai, un temps, i una oportunitat. Efectes d’aquesta regulació estaria present en l’aprenentatge d’unes normes que en un futur preparen per poder fer vincles amb els altres. Aquest fet permet més endavant incorporar les regles del joc, de l’esbarjo i obre la possibilitat d’interactuar amb altres i de viure en comunitat.

 niño jugando“Article d’opinió de La Vanguàrdia 25/11/2014″.Jaume Bantulà

S’han complert 25 anys de l’aprovació, per part de l’ONU, de la Convenció sobre els Drets del Nen. És el tractat internacional de drets humans més àmpliament ratificat.193 països, incloent-hi Espanya, l’han  firmat. Per supervisar la seva aplicació, es va crear el 1991 el Comitè dels Drets del Nen (CDN). Durant aquest període s’han produït èxits significatius en el reconeixement dels drets inalienables de tots els  nens i nenes. La millor manera d’invertir en el futur de la nostra societat és invertir en la infantesa i l’adolescència. Conscients que no poden desenvolupar-se polítiques a favor de la infantesa, que el joc sigui menystingut, el CDN va publicar l’observació general núm. 17 (2013) sobre el dret del nen al joc i va mostrar la seva preocupació per l’escàs reconeixement que els estats atorguen a aquest dret.A Espanya la situació és desoladora. Segons un estudi de l’Observatori del Joc Infantil (OJI), els nens d’avui no juguen gaire. Les famílies gairebé no dediquen temps a jugar juntes. Els nens juguen més amb els adults que amb altres nens. Un terç dels nens juguen sols. L’acompliment dels deures i la realització d’activitats extraescolars omplen el lleure infantil, juntament amb l’ús de la televisió i de les noves tecnologies. No hi ha temps a perdre. Jugar és una pèrdua de temps.

niños-blanco-y-negro-playa

A les escoles, el joc continua sent una eina escassament utilitzada com a contingut i recurs educatiu, malgrat que la màxima horaciana d'”instruir delectant” tingui una llarga tradició pedagògica.

Un estudi de The Replay Research, a vuit ciutats europees el 2013, posa en relleu que a més de dos terços dels nens de sis a vuit anys els agradaria tenir més espais de joc a prop de casa seva.

En tots tres àmbits, casa, escola i comunitat, no es desenvolupa cap activitat lúdica sense la vigilància, control i supervisió dels adults.

Davant la reducció dels horitzons de la infantesa, cal garantir més llibertat.

Fa falta més joc no estructurat, lliure.La infantesa i l’adolescència han de tenir més llibertat, temps i espai per gaudir i aprofitar-se dels beneficis del joc. L’activitat lúdica contribueix decisivament al benestar infantil. Un últim reclam: quan hi haurà un pla estratègic intersectorial per al joc?

 

 

Pilar Verdeguer i Rosa Antolín

GPS.Educació
C/Or, 31
08024 Barcelona
Telèfons:677375323 / 661746251
http://gpseducacio.com

QUÈ DIFÍCIL ÉS INICIAR EL VOL TOT SOL

Posted on Updated on

 

“La adolescencia, ¿no es este tiempo lógico en que el sujeto va a ponerse en juego, ese tiempo en que el sentimiento de la vida se manifiesta de manera más activa y exige encontrar un nuevo modo de ser que se anude a un nuevo lugar, lejos del círculo de la familia, con otras compañías? El sujeto quiere salir de ese círculo. Quiere estar fuera con los otros, quiere vivir como los otros ser libre. El espacio de la casa se vuelve demasiado exiguo, para alojar el flujo de energías vitales que lo agita, para la [verdadera] vida, la esencia misma de la vida a la que aspira.”

 

El despertar y el exilio. Enseñanzas psicoanalíticas sobre la adolescencia. Philippe Lacadée.

Recollim aquestes paraules de Lacadée, ja que transmeten magistralment allò que l’adolescència implica. Un temps d’ experimentació, un temps per buscar la l’  orientació a la vida. Què difícil pels pares és esperar que els fills  puguin aprendre a fer el seu vol.

Que difícil per els fills iniciar-lo. De vegades cal un acompanyament aliè a la família, en altres no.
Pilar Verdeguer i Rosa Antolín

GPS.Educació
C/Or, 31
08024 Barcelona
Telèfons:677375323 / 661746251
http://gpseducacio.com

AVUI ENS PREGUNTEM: QUÈ VOL DIR LLEGIR? QUÈ VOL DIR LLEGIR BÉ?

Posted on

 

Volem compartir o incomodar per poder reflexionar. Avui ho fem al voltant d’un tema del qual se’n parla molt, sobre el fet de llegir.

leer 1Ja fa un temps, el 6 de febrer del 2013, al diari EL PAIS publicava un article d’ Iván Thays. Sabemos que existen bueno y malos escritores, pero ¿existen buenos y malos lectores? Existen algunos mitos sobre lo que es un buen lector que deben desestimarse. El primero de ellos: que un crítico literario es necesariamente un buen lector. Puede que no lo sea, incluso puede ser uno pésimo, sin capacidad de análisis, de un galopante mal gusto. Miles de reseñas dan fe de ello.

Otro mito es aquel que indica que un buen lector es pausado, lento, sin prisa. Recuerdo un chiste al respecto de Woody Allen: “Hice un curso sobre lectura rápida y leí Guerra y paz en veinte minutos. Trata de Rusia“. El chiste es bueno y la idea de que el lector lento es mejor que el veloz parece correcta pero pienso que la velocidad de lectura la escoge cada lector y se acomoda a su momento, a su ritmo personal, al libro en particular que está leyendo. Desde luego, el caso contrario también es un mito: un buen lector es el que lee más y más rápido. Bah. ¿Cuántas palabras por minuto debe leer un buen lector? No creo que una medición así sea posible. También es discutible la idea de que leer algo de moda, aunque sea malo, es beneficioso pues genera una costumbre lectora. No creo que los adolescentes que leyeron la saga Harry Potter o Crepúsculo, los aventureros de sofá que disfrutaron de El código Da VinciMillenium o quienes actualmente vibran con E.L.James se conviertan en mejores lectores. Sin duda, leerán todo lo que les ofrezcan de ese autor en concreto, y luego seguirán su predecible vida sin libros.”

A la conferència realitzada per Philippe Meirieu al Ministerio de Educación de la República Argentina el 30 d’octubre del 2013 amb el títol “La Opción de Educar y la Responsabilidad Pedagógica, ens diu: “Para un niño aprender a leer no debería ser someterse a la intención de un adulto, sino acceder a una libertad, acceder a la lectura que le permite liberarse de la palabra de aquellos que le hablan constantemente.”


 llegir 3La lectura d’aquestes paraules ens provoquen un desig de preguntar-nos de nou:

 Què fem quan llegim? És un acte particular, quasi íntim, on ens hem de preguntar com s’han de tenir en compte les condicions de cadascú per realitzar-lo. L’Ésser està completament implicat en aquest acte. La modalitat lectora és un procés que ens ha de permetre l’acte de llegir.

 Quina és la nostra funció com a mestres, educadors…, son transmissor d’un aprenentatge pensat com a tècnic o d’un contingut pervincular-   se al món? La mirada tècnica, enfocada a aconseguir uns resultats per avaluar, és certament predominant, però Meirieu ens recorda que llegir ens  ha de permetre justament l’emancipació de les demandes forçoses que no ens permeten pensar el món per poder viure’l.

Quina és la finalitat d’aprendre a llegir? Aprendre a llegir no és el mateix que llegir, però cal que ens preguntem sobre la seva finalitat per  saber on està el nostre compromís, la nostra opció.

Pilar Verdeguer i Rosa Antolín

GPS.Educació
C/Or, 31
08024 Barcelona
Telèfons:677375323 / 661746251
http://gpseducacio.com

L’OPCIÓ D’EDUCAR I LA RESPONSABILITAT PEDAGÒGICA

Posted on Updated on

Immanuel_Kant_(painted_portrait)
De la filosofia…

 Reflexionar de nou sense límits, preguntar-se i compartir.

Què ens crida a ser tots iguals?, per què caminar en la mateixa línia?,  jo sóc en relació als altres?, cal classificar? , cal etiquetar?..

Preguntes que proven de cercar una resposta o si més no una opció, aquesta ens pot portar a nous reptes.

De la conferència de Merieu sobre una educació democràtica, sobre un entorn pedagògic que a propi a una educació emancipadora, ressaltem els imperatius pedagògics que ell ens proposa: postergar, simbolitzar i cooperar. Abans volem fer una reflexió sobre  l“imperatiu categòric” de kant.  Què vol dir aquest concepte?: com es pot concebre per ser didàctic?.

La llei moral vindria a ser per a Kant una forma d’imperatiu que ell atribuïa a la raó.

Com l’enunciava?. Ell ens proposa que a l’actuar sempre  de manera que la màxima de la teva voluntat pugui sempre fer-se valdre com a principi d’un fet universal…

Què es pot entendre per aquest universal?, s’introdueix un aspecte inèdit en la reflexió moral, entendre una llei no regulada per la comunitat, ni per la tradició, ni per la religió. Si no que la moral s’escau un assumpte del mateix home i de la veu de la seva raó, del seu enteniment. L’enteniment haurà d’estar depurat de tot afecte.

L’acció moral segons Kant hauria de tenir o implicaria un fet que per essència és particular.  Allò universal és justament allò més diferent. 

MEIRIEU
de la pedagogia

  Kant ens parla de les lleis de la llibertat  i  de la ciència i es regulen a través de l’ètica. 

  Philippe Meirieu, en la conferència “La opción de educar y la responsabilidad pedagógica” realitzada a l’octubre del 2013 a Buenos Aires ens tramet l’essència de la pedagogia    democràtica.

 Una pedagogia en democràcia no per la democràcia, ha de possibilitar que la situació en que els alumnes aprenguin els hi permeti construir un sentit. Construir una significació particular i pròpia amb les seves paraules a partir de les paraules dels altres.

 Aquesta situació pedagògica ha de partir d’una pregunta, un enigma, que s’haurà d’investigar. A través d’una norma essencial de convivència, el respecte a tots a través de la paraula.   Aconseguir el resultat ha d’ implicar treballar, participar, contrastar, investigar…cooperant. El desenvolupament del projecte ens durà a la construcció mateixa del nou sentit. 

El mestre/a, professor/a, educadora/o ha d’ésser el possibilitador d’aquest acte, Ha de desplegar aquesta situació pedagògica que permetrà a l’alumne/a a fer aquest procés. No ha de saber el procés, ni el resultat, ni decidir sobre el mateix, l’ha de possibilitar.

Un educador/a emancipat per una pedagogia emancipadora és a dir democràtica.

Dels imperatius pedagògics… segons Merieu que possibiliten aquesta pedagogia.

Merieu ressalta tres imperatius que són fonamentals, i diu que en la nostra quotidianitat una escola democràtica hauria d’ensenyar als seus alumnes a postergar, a simbolitzar i a cooperar.Abans d’arribar aquesta proposta Merieu ens descriu una escola que hauria de preocupar-se per oferir les eines per a què els alumnes puguin fer les seves eleccions. I que aquell alumne més desorientat o amb alguna dificultat en la seva tria ha de participar o forma part del repte de l’escola. I decreta: una escola que no ajuda als alumnes més precaris en aquest punt a cercar eleccions sobre la seva vida, el seu futur, una escola que no els ajuda a prendre eleccions sobre la seva vida personal i professional tampoc els podrà formar en les eleccions polítiques i ciutadanes. Arribats en aquest punt senyala com a fonamentals els imperatius anunciats abans.

-Postergar, parla del temps social que va tan ràpid, i que en una situació educativa, s’ha d’aprendre a saber esperar. Afluixar la pressió, reduir pressió entre pulsió i acte.

L’escola ha de proposar un espai que vagi a poc a poc, més lent, desaccelerar. Prendre un temps per pensar, reflexionar junts envers allò què està passant, sobre allò que estem vivint.

-Simbolitzar, és un fet que s’inicia de ben petits, el pensament simbòlic introdueix al nen a la separació, a pensar sobre allò que no està davant del seu camp de visió. Això suposa construir un món de conceptes, d’idees, i no d’objectes. Un món que ens permetrà manipular símbols que obrirà al món que connecta amb el social, a conèixer els objectes de la cultura que ordenen el caos interior dels nens. Les pors, angoixes, pulsions, … Es necessita un ordre que organitzi el caos interior.El llenguatge articulat permet entendre el món que ens envolta, donar sentit al més essencial de l’entorn. Poder anomenar les coses, posar paraules permet posar límits, i aquests permeten dominar el món sovint indesxifrable.Un accés al món simbòlic obre la possibilitat de donar forma als objectes i permetre un enteniment intern.

-Cooperar, la democràcia suposa subjectes lliures, que decideixen el conjunt del bé comú. En mans d’un sol home només quedaria en mans d’un tirà. És a dir suposar prèviament el bé a l’altre i donar per fet que es coneix l’interès de l’altre suposa tenir domini sobre ell.

És per això que l’escola té un paper fonamental a complir en la formació ens diu Merieu i en la comprensió d’un bé comú.

Els pedagogs van treballar molt aquest tema del pensament en cooperació de l’enriquiment recíproc de les persones que poden compartir allò que tenen, allò que saben.

Merieu descriu que en les classes tan homogènies priva els alumnes a la cooperació que aniria en contra d’una formació ciutadana.

És important donar eines per realitzar un intercanvi dels sabers (com seria la tecnologia).  Aquesta permet construir entre diferents subjectes una feina, un text. Això suposaria un fet democràtic.

Contribuir a la creació d’un món basat en la cooperació demostra el fet d’atribuir la paraula a tots els que tenen veu, a tots els que participin en un debat ciutadà.

Aquests imperatius per acabar amb la reflexió des de Kant es tractaria d’una manera de fer que convoqui a la raó en si mateixa, no a l’autoritat i per decret.

Prenem el significant imperatiu tal com s’escau de la filosofia de Kant com un fet que seria necessari.

Una acció des de l’imperatiu seria suposar unes premisses que des de la formació asseguraria una realització que en si mateixa proposi l’autonomia i la raó dels altres, dels iguals.

 

Pilar Verdeguer i Rosa Antolín

GPS.Educació
C/Or, 31
08024 Barcelona
Telèfons:677375323 / 661746251
http://gpseducacio.com