Noves atencions, noves modalitats d’escolta?
Des de GPS, Educació convoquem a l’escolta particular d’allò què els infants, adolescents i joves tenen a dir.
Entenem allò que s’anomena TDAH, com una resposta a quelcom que no té paraules.
El control de les manifestacions d’època, allò que és estàndard, d’allò que es fa un protocol del tractament, pot oferir l’atenció singular i donar la paraula?
Si en el moment actual es parla de manifestacions de conducta en una sèrie de nens/es, d’alguns /es adolescents, que en la seva manca d’atenció (suposadament en certs àmbits on es reclama una atenció absoluta) indiquen una dificultat en estar, en escoltar, en aprendre. Pensem tal com Jose Ramón Ubieto ens explica en el seu llibre; TDAH Hablar con el cuerpo: que aquests subjectes també “estan més sols que mai, amb la seva finestra virtual i davant la fragilitat davant els altres, que fugir de la funció ( que per toca a tots..) és important que trobem una forma de conversar amb ells, una pragmàtica de la conversa”…
Si el protocol ens ajuda, benvingut sigui, però no oblidem la paraula que acompanyi, que senyali el particular, que obri la possibilitat de dir, i sobretot que deixi parlar aquests/es que amb el seu símptoma ens volen dir coses, i segur que cadascú la seva, ben diferents, les seves, les singulars.
GPS.Educació 