GPS,Educació FA UNA PROPOSTA CULTURAL PER AQUESTA SETMANA SANTA
El 29 d’abril es publicava a la Vanguàrdia l’entrevista a l’actor,
director i escriptor de l’obra “Guillaume y los chicos, ¡a la mesa!”
Molt recomanable el film!
Ens transmet com és possible crear una obra d’art, en aquest cas una pel·lícula cinematogràfica.
Quins elements fan possible aquesta creació?. Aquest fet arriba al públic fent gaudir d’una biografia que mostra l’acidesa i el per què del dolor de créixer,
de cercar una identitat i una personalitat que permet viure entre els altres.
Realment magnífica la interpretació de l’actor que a través de la seva pròpia història ens explica la lluita d’un subjecte per sobreviure primer en una família i després en la societat.
De com conviure amb les teves particularitats pot ser una mica perillós i fer-te molt infeliç.
El film ens presenta com d’important és l’elecció del subjecte amb les identificacions. La importància de les eleccions i les propostes en què un es troba. Així sovint les persones estem en continua lluita interna.
Poder ser i fer en una societat marcada per les exigències i els èxits ens obliga a sobreviure com podem.
L’objecte de conquerir l’amor de la mare fa que Guillaume per mimetisme agafi els trets d’aquesta . Que encara que sembli un mecanisme fàcil i que es pot comprendre, pot suposar en alguns casos tota una dificultat. Per què no dir també que pot ser una confusió que arrossega a l’ésser humà fins a límits irònics i humiliants posant inclús a prova el mateix cos.
El protagonista ens deia fa pocs dies en una entrevista, fent referència al títol de l’obra el següent:
“Qué extraño. Eso mismo pensé yo: ¿por qué no dice simplemente “chicos, a la mesa”…? De esa frase surgió rápidamente una dramaturgia, la de un chico demasiado pasivo, demasiado bien educado, una víctima de los clichés.
Primero fue una obra de teatro. Hice un monólogo en el que interpretaba todos los personajes, una comedia ligera que fue un gran éxito. En la adaptación al cine me he conformado con hacer de mí mismo y de mi madre;
no podía ser de otra forma porque durante muchos años he sido su encarnación.”
Aquestes dues preguntes donen comptes com una canalització d’un drama vital pot arribar a ser una obra d’art.
Sublimar el patiment de l’ésser humà genera un producte sublim que deixa una empenta en forma de lliçó per la resta dels mortals, que no ens deixa impassibles.
GPS.Educació 